El món de Su

Reconec que el meu estil, en general, per a tot, no és de lo que més abunda. Hi ha qui em qualifica de rara, de manera despectiva, pero a mi m'agrada pensar que soc rara en lo sentit de poc freqüent, com quan se parla d'una troballa rara, o d'una pedra preciosa rara.

Tinc la meva manera propia de donar-me a conèixer, de conèixer als altres, de superar els mals tràngols, d'aixecar el cap quan sembla que tot se'n vagi en horris. En certa forma, com tothom, perque cadascú te la seva propia forma de superar les situacions a les que s'enfronta.

Quan es tracta de conèixer a algú i establir una relació de confiança, o de lligar, etc... soc molt clàssica. Jo no ho sé fer aixo de sortir una nit de discoteca, trobar algú que m'agrade i au, a lligar. No hi puc fer més, me van les pelis de cine de barrio on hi ha un "cortejo", una seducció lenta, llarga, i ferma. A vegades penso que està una mica desfaçat ja, passat de moda. Fins i tot en dies de desànim, els amics casi em convencen de que així no faig més que perdre experiències i oportunitats. Però voleu dir que no hi ha més carrosses com jo solts per este món? Hauré de fer una crida pel Facebook: Carrosses del romanticisme empalagós, doneu-vos a conéixer!

Una opinió pareguda la tinc amb el tema del vestuari. No sóc de seguir modes. Crec que la forma de vestir parla del caràcter d'una persona. Si el caràcter no canvia amb les modes, perquè ho ha de fer l'estil de vestir? Els pantalons pitillo, ja poden ser tot lo moderns que vulguen, a mi m'agraden acampanats. Avui tinc un dia d'aquells que tant se me'n dona la opinió dels altres en quant al meu vestir. Vull sentir-me cómoda i a gust amb mi mateixa. Aquest matí he anat a comprar-me pantalons. Ni pitillo ni acampanats. En teoria rectes, però son algo més estrets del que m'agradaria. La part bona, és que son una 44, així que finalment dono la raó a tots els que dieu que m'he aprimat.

En arribar a casa, tenia ganes de posar-me'n uns, i deixar de portar pantalons que em fan bosses. I al veure'ls tan foscos, tan nets, tan nous, no he resistit la temptació. M'he tret la camiseta que portava, i m'he planxat una camisa. I mirant per l'armari, he vist la meua única corbata de debò, de seda, tal com Deu mana. De les estretes, res de belcro. Així que he pensat, perquè no? He buscat una web on aprendre a fer els nusos de corbata, i després de 8 intents ho he aconseguit, tinc nus de corbata fet! El tema està en que no tinc agulla de corbata, així que m'he posat el meu jersei negre per damunt. M'encanta anar amb camisa i jersei a sobre. A part, encara em dura bona part de la llisor de melena de la planxada d'ahir, cosa que és genial. No em considero vanidosa, però m'he passat una bona estona davant l'espill mirant-me i remirant-me. M'he posat els botins negres, i m'agrada molt l'aire executiu que em dona aquesta roba.

Sé que molta gent quan em veu vestida en dies com avui, em pren o per boja o per ridícula. No m'importa. Jo em sento molt a gust amb mi mateixa vestint així. Son coses que faig per mi, i no em cal l'aprovació de ningú.

M'agradaria tenir un vestidor, ple de tratjes-pantaló, de texans, i americanes, de camises, corbates i jerseis. I barrets, boines i gorros a punta pala per a complementar. A vore si ma iaia m'acaba d'arreglar la roba que li vaig portar, i a l'estiu puc posar-me els conjunts que em vaig comprar fa uns mesos. I aquest estiu amb les armilles seré la reina de l'oficina, jejeje!