El món de Su

L'Univers és molt gran. És més que gran, més que enorme, més que tremebundament i indescriptiblement inconcebible de lo gran que és. Per a fer-mos una idea... Tenim una ciutat com Madrid, com Barcelona o Nova York. I pensem, ostres, que gran. Llavors ens imaginem un país com Russia o Brasil, o l'Antàrtida, i pensem, carai, pos encara ho és més. Llavors ens imaginem la Terra sencera, i un viatge al voltant del món, i ja bufem una mica. Després pensem en Júpiter, que té un volum d'unes 1.300 vegades la Terra (i que per cert té 63 satèl·lits reconeguts, de moment), i ja ens costa imaginar-ho realment en proporció. Acte seguit canviem i anem a pensar en lo Sol, que té una superficie 12.000 vegades superior a la de la Terra.

A partir d'aquí, i per a descol·locar-mos del tot, convé veure el següent video, comparant les mides de diferents estrelles. Sobretot l'última, VY Canis Majoris.

Ara ja pensem, bufff, que enorme! I si, realment, qué enorme és això. Però no hem acabat. D'estrelles com aquesta amb els seus sistemes planetaris o no, n'hi ha vora 250.000.000.000 (dos-cents cinquanta mil milions) única i exclusivament a la nostra modesta galàxia, la Via Làctia. La nostra galàxia té dos galàxies satèl·lit, els Núvols de Magallanes, que giren al seu voltant, tal com ho fa la Lluna al voltant de la Terra. No massa lluny, a 2,5 milions d'anys llum, tenim Andrómeda, la galàxia més gran del grup local. Segons les últimes observacions, es calcula que té aproximadament 1.000.000.000.000 (un bilíó) d'estrelles, que significa 4 vegades més que la nostra Via Làctia, encara que només és 1,5 vegades més gran. I es calcula que d'aquí aproximadament 3 mil milions d'anys, Andrómeda i la Via Làctia col·lisionaran. Si això encara no és prou gran, imaginem-nos el Grup Local, que és el conjunt de galàxies més properes, unes 30 aproximadament, que avancen en manada per l'Univers. Ja costa d'imaginar tanta inmensitat no?

Ara ve l'últim exercici d'imaginació. Penseu en una pilota de tennis. Ara col·loqueu-la a 100 metres d'on esteu vatros. Us en imagineu la mida? Pos el telescopi espacial Hubble, va estar fent fotos a una zona de la mida d'esta pilota de tennis a 100 metres de distancia. I el resultat va ser aquesta imatge d'aquí al costat. Cada puntet no és una estrella, sino una galaxia, amb els seus milers de milions d'estrelles, amb els seus milers de milions de sistemes solars, i planetes i satèl·lits. Feu-li clic al damunt i observeu-la amb tot detall. Mireu cap al fons i veureu puntets difusos. No és pols, són més galàxies.

Impressionant no?

Després d'això, m'encamino cap al tema original. Tornem vertiginosament a les proporcions humanes després de ser conscients de lo minúsculs que som com a éssers individuals, inclús com a especie.

Quantes vegades ens hem preguntat pel significat de la vida humana? Per què estem aquí? Qui ens hi ha posat? És cert i reconegut, que la naturalesa no deixa les coses a l'atzar, i que per evolució sobreviuen només les mutacions que són útils. Per tant si existim és perquè tenim alguna finalitat. Però quina és?

Crec que la resposta ens l'han donat molts científics al llarg de la història. Com Huxley, que al 1887 va dir:

Qui més m'ha fet pensar en això, és per suposat Carl Sagan, que en la seva sèrie Cosmos (de la que m'estic llegint el llibre) ens diu que som un mitjà del Cosmos per a conèixe's a si mateix.

Resulta humiliant dins de l'arrogància humana pensar que som una eina d'algo superior? Potser. Però després de ser conscients de la inmensitat de tot el que ens envolta, cap esperar alguna cosa diferent? Podem realment deprimir-nos, sentir-nos sols i abandonats, frustrats per somnis no complerts a nivell individual i fer-ho pagar als altres que ens envolten quan la nostra importància a nivell còsmic és tan increiblement ínfima?

Crec sincerament que la nostra funció és estudiar i aprendre el funcionament del Cosmos, com segurament hi ha més espècies dedicades a aquesta funció. Les altres espècies existents en el nostre planeta ens serveixen per a permetre la nostra supervivència, per a mantenir un equilibri biològic que ens permeti tenir aliments, recursos, i un ecosistema habitable. Però nosaltres som més que un virus dedicat a destruir-ho tot. El nostre objectiu va més enllà de dominar la Terra, i caminar per sobre de la resta d'espècies. És una RESPONSABILITAT el fet de preguntar-mos el perquè de les coses, i fer tot el possible per trobar respostes ben fundades, sense utilitzar màgies, ni éssers imaginats per nosaltres per a justificar les coses. Cal assumir que hi ha encara molts misteris per descobrir i que cada nou descobriment portarà sempre mil preguntes baix del braç, però no ens han de fer por els dubtes.

Per a mi, la humanitat és com el conjunt de glòbuls blancs dins del corrent sanguini d'una persona. Realment té algun efecte preocupant que UN glòbul blanc desaparegue sense haver sanat cap ferida ni haver neutralitzat cap virus? Es premien els glòbuls blancs que eliminen més virus del nostre sistema? Sabem quants de glòbuls blancs tenim al cos sense ser metges ni estudiants de cap carrera mèdica? Què ens fa pensar que en relació amb l'Univers som especials?

En aquest punt és quan surt l'argument de que vale si, l'Univers és molt gran però que hi hagi més vida intel·ligent encara no s'ha provat, perquè no n'hi ha proves tangibles (deixem el tema de les abduccions per OVNIs per a un altre dia). Bé. Segurament alguna civilització d'algun planeta d'alguna estrella d'alguna d'aquelles galàxies de la foto de dalt pensi el mateix quan li facin imaginar una civilització com la nostra, perquè en tots els anys que fa que existeix la Terra (4.540.000.000 d'anys), en los anys que fa que hi ha vida (4.000.000.000 d'anys) i en los anys que fa que existeix l'espècie humana (2.400.000 anys) no va ser fins fa 74 anys (al 1936) que es va enviar la primera senyal de televisió a l'Univers (la inauguració dels Jocs Olímpics de Berlin). I encara més, no va ser fins al 1977 (fa només 33 anys) que es va llençar la primera missió dirigida a perdre's per l'espai, la Voyager 1, que encara no ha arribat ni a l'altura de Plutó, és a dir, no ha sortit del nostre sistema solar.

Sabent tot això, no resulta més fàcil i creible tenir fe en l'existència d'extraterrestres que en l'existència d'un Déu que realment ens considera creació feta a imatge pròpia destinada a créixer i multiplicar-se?

En qualsevol cas, l'organització de la societat humana ha d'anar dirigida (segons el meu parer) a fer possible que tot aquell que vulgue carregar-se amb la responsabilitat d'investigar i aprendre ho pugue aconseguir. No és lo mateix això, que dir que tots hauriem de ser científics. Sempre faran falta metges, i professors, i periosdistes divulgadors, i pagesos, i carnissers, i pastissers i mils de professions més. No és necessari que tothom investigue al CERN sobre el comportament de les particules subatòmiques. Però sí que és una responsabilitat de tots, com a espècie, com a societat, com a humans, no oblidar que si no ho aprenem natros, no vindrà ningú a contar-mos-ho, perquè estan molt lluny i ells també ho hauran d'aprendre.

No ens hem de conformar mai amb les respostes que ens doni un altre. Sempre hem de buscar la resposta que, sense passar-se de fantasiosa, ens sigue satisfactòria. No hem de deixar que l'espurna de la curiositat per entendre les coses s'apague, ni en natros ni en ningú del nostre voltant. Perguem cinc minuts en contestar una pregunta d'un nen que vol saber perquè el sol surt per un costat i s'amaga per l'atre en lloc de contestar-li que és així perque si i punto. Despertem la curiositat dels altres, animem-los a fer-se preguntes, a buscar-ne les respostes, a crear-se teories. Aquesta, i cap altra, és la nostra finalitat com a humans, és el sentit de la vida per a la nostra espècie, que va molt més enllà de la simple supervivència.