El món de Su

Sempre se'ns representa la vida com una lluita ja no només per aconseguir coses si no per a que no ens esclafi la vida mateixa.. Una lluita contra malalties, contra adversitats, contra problemes, contra els que ens envolten, contra crisis econòmiques, contra natros mateixos. No crec que sigui una afirmació equivocada. Certament, moltes d'aquestes lluites ens les podriem evitar, però som així de complicats.

Sigui com sigui, hem de saber lluitar. Arribem a aquesta vida plorant, lluitant per empendre el primr alè, i des d'aquest moment fins l'últim no podem deixar de lluitar. El tema està en que no hi ha instruccions, no hi ha una estratègia, no tenim un clar capità, o comandant en cap que ens digui, ataqueu per aquí o defenseu per allà. Sí que ens trobem en gent al nostre voltant (siguin pares, amics, professors, pseudo guies espirituals, etc), en qui podem trobar models a seguir, però a l'hora de la veritat, les nostres batalles no les lluitarà ningú més que natros mateixos.

Jo no soc cap experta en lluites, i pecaria de vanidosa si pretengués fer una guia del "com lluitar i no sortir-ne escaldat", primera perque no es pot acumular mai experiència suficient, ja que les lluites, com ja he dit, son molt particulars, i depenen d'un mateix, per molts consells que es donin; i segona perquè, siguem realistes, no es pot evitar sortir-ne escaldat.

Que no us enganyi ningú. Tota lluita significa esforç, desgast i possiblement sacrifici. Si algú us promet una lluita on no patireu gens, on tot seran flors i violes des d'un principi, no sap del que parla. On s'ha vist un combat, que es consideri combat, on un dels lluitadors no trenque suor tampoc? Si allò a vèncer és tan feble que no cal esforçar-s'hi, no és un combat. No consideraries un combat xafar una formiga mentre vas caminant pel carrer, no? En canvi enfrontar-te a un gos rabiós, ja és una altra cosa.

No hi ha res, que garanteixi sortir victoriós d'una lluita, i en molts assumptes de la vida, no es poden fer trampes. Pots no lluitar, abandonar abans de començar i perdre segur, o pots arriscar-te, llençar-t'hi amb forces i potser tenir èxit. El cas és que qui no s'arrisca, no pisca. Però el que si que és important, és enfrontar tota lluita en ganes. No ens podem posar a enfrentar-nos a una malaltia amb desgana, no en treurem res. S'ha de fer amb força, amb empenta, amb ganes de sortir-ne victoriós, amb els ànims que ens facin aixecar-nos úna veagda més després d'haver caigut 100 cops, i estar disposats a caure 100 cops més per tal d'aconseguir el que volem. Perseverància.

Moltes vegades, per no dir gairebé sempre, tenim moltissima por quan arriba el moment de entrar en una lluita. No sabem quant de temps durarà, si serà molt dolorosa o no, si tot i l'esforç en sortirem victoriosos o si pel contrari en estomacaran en tantissima força que no podrem aixecar el cap i pr a colmo, ni un trist premi de consolacíó. Som covards per tenir por? No. Som covards quan per no encarar-la, ens busquem mil lluites direferents que ens facin creure que aquella no és necessària, que la recompensa final si ens en sortíssim no seria prou bona, no valdria la pena. Heroi no és el que es llença a una batalla sense por. El que ho fa és un inconscient. Heroi és el que coneix la por, la coneix i la reconeix, però no permet que el distregui del seu objectiu.

Tenim por del què diran, del què passarà, del mal que ens poden fer pel camí... I la por a no aconseguir la recompensa per la lluita? On queda la por a deixar escapar una oportunitat màgica? On queda la por a tenir la felicitat a un pam de tu i deixar-la perdre per no saber entrar al ring a temps?

Trobo molt més aterradora la idea de deixar escapar una oportunitat a ser feliç per por al que diran, por a les conseqüències que pugue tenir esta felicitat, que no aquestes mateixes pors que poden impedir que alguns lluiten sense descans per allò que en el fons anhelen.

Normalment per a animar-nos pensem en què és el pitjor que ens pot passar. MAL FET! I que hi ha de lo millor que ens pot passar? Que hi ha de tot allò que podem aconseguir si enfrontem la vida en una mica més de coratge i LLUITEM! On queden els somnis, les il·lusions, les esperances, els objectius, tot allò que ens mou a seguir vius?! Ens els mereixem si no estem disposats a lluitar per ells? Tenim ni tan sols el dret de queixar-nos per no veure un somni fet realitat si no ens mullem per aconseguir-lo? Tots en sabeu la resposta.

Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.