El món de Su

Te trobo a faltar. Ja fa anys que t'enyoro. Avui t'escric per aquí, com ho podria haver fet ahir o demà. No és una data especial. Però t'enyoro, com cada dia.

Enyoro les teues trucades i passar-mos hores al telèfon parlant de tonteries i de coses series. Enyoro el teu riure, aquell so agut i intermitent que et sortia del pit i omplia tot el que t'envoltava, contagiant a tohom. Enyoro fer-te emprenyar, les nostres baralles dialèctiques, a vore si tenia l'última paraula.

Enyoro moltissím el poder-te trucar i dir-te, soc feliç. Realment em sento feliç, em sento animada, motivada, amb ganes de fer coses i amb moltissimes ganes de compartir-ho. Però sempre em faltes tu. 

Si que és veritat que tinc més amics amb qui parlar i comentar les coses, però no son tu. Ningú serà mai tu. No és que et posi en un pedestal i no em vegi capaç de confiar en ningú al mateix nivell que ho feia en tu. Ja he trobat una ersona en qui em puc mostrar tal com soc, sense haver de dissimular res, i que m'accepta tal com em presento, sense més, i no ets tu. Però no per això deixo d'enyorar-te. En certa manera, és tot just al contrari.

És una persona tan important per a mi que voldria que tothom que té rellevancia a la meua vida la conegue, i poder dir a tothom, mireu-la! És ELLA! És la persona que em fa feliç. Pero per més gent que li presente, sempre faràs falta tu. També voldria que ella et conegués. Que descobrís lo boig que estàs. Que veigués la importància que tens a la meua vida, lo que signifiques en realitat.

Ja fa anys que vaig assumir que cap moment de la meua vida seria complet al 100% perquè sabia que tu em faltaries a tots i cadascun d'ells. Recordo la sensació de buidor, de desemparament i de solitud que em va quedar quan vas marxar. El fet de trobar-me moltissima gent coneguda pels dos que vinguessen a dir-me quant ho sentien, i donar-me'n compte jo de que no aconseguia connectar amb ningú. Recordo la temporada que vaig passar negant-me a mi mateixa, intentant convertir-me amb el que els altres esperaven de mi, per intentar aplacar la sensació de buidor. Ara ho veig com una estupidesa. Ara tinc a qui m'ha demostrat que quan algú t'estima de debo i t'aprecia de debo, ho fa per com ets, no per qui voldria que fosses. en tot lo bo i en tot lo dolent. I de cop, em paro a sentir, i aquella buidor tan gran, aquella solitud irreconciliable ja no és tan gran ni tan irreconciliable.

Ara em sento part d'alguna cosa més gran que jo mateixa. I m'agrada sentir-me així. Tornaré a estar sencera al 100%? No, sempre em faràs falta tu. El dia de la meu comiat de soltera miraré al meu costat i per uns instants imaginaré que faries tu si estesses al meu costat. El dia de la meua boda, em reservaré un parell de minuts per a parlar-te, i per a maleïr-te per no estar allí en mi, donant-me una abraçada i felicitant-me. Quan neixin els meus fills, em passaré nits desperta mirant-los, i parlant-te sobre el que m'agradaria que visquessin, i recriminant-te que no te podran cridar "tiet", com haviem parlat tantissimes vegades. I el dissabtes la nit, pensaré en aquell últim e-mail, en aquelles ultimes converses, i en los plans de quedar per a sopar amb les nostres respectives families, i com es va quedar tot en projectes esdevinguts fum, que el vent del temps allunya de mi.

T'enyoro. Sento tantissimes coses a dins que necessito contar-te, que em sobrepassa la impotència. Però no en queda d'altra, més que fer el cor fort i tirar avant, no aprofondir massa en l'enyorança, i seguir reservant-me petits moments de tant en quant, per maldar-te, per haver desaparegut sense dir ni adéu.